5.2.08

Més Josep Pla

Els resultats de la segona enquesta del bloc m’omplen de satisfacció.
En primer lloc, perquè hem incrementat notablement el nombre de votants, i això que alguns asidus m’han comentat que no havien votat. Això vol dir que l’audiència creix. Poc, però creix.
En segon lloc, perquè l’autor que més vots ha rebut com a mereixedor del Premi Nobel de literatura ha estat Josep Pla, que, com ja us deveu imaginar, era el candidat oficialista del bloc. Així doncs, l’admirat Pla no té el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes però sí que té el reconeixement d’aquest bloc.
I perquè la cosa no quedi així, reproduirem un text de Pla escaient a l’època de l’any en què estem. Qualsevol dia ens trobarem amb aquest miracle:

Temps de febrer: els ametllers

Tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant,
fins a Mallorca.
Joan Maragall, Enllà

“Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, el sol i l’aire
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors...”

Així parla Maragall del temps que ara fa en la seva poesia Les minves de gener. Afegeix:

"No sents una frisança?... Digues!
No et sents la primavera a les entranyes?"

Jo crec que aquests versos de don Joan —i els que segueixen—, versos que posseeixen un pneuma viu i una pell tensa, foren provocats pel memorable espectacle de veure un dia, en ple hivern, els ametllers florits en la llum de l’hivern jovenívol i en l’aire fresc de menta.
No hi ha dos hiverns iguals. No hi ha sobretot dos hiverns iguals en aquest país de l’Empordà, terra de meteorologia abrupta marca de la desaforada lluita dels elements. N’hi ha en què el fred sembla tenir peresa. En altres, la seva procacitat és ofensiva. En tot cas, si el fred bada i es descuida —si es descuida un sol moment— els ametllers floreixen. És per això que el moment de la florida dels ametllers és incert. No té dia fix. La florida és la conseqüència d’un descuit, d’un oblit momentani, d’un moment d’abandó. Si els miracles altra cosa no són que una badada de la naturalesa, el florir dels ametllers, en ple hivern, és el miracle més graciós i lleuger de la terra. És un miracle més graciós com més arriscat es presenta, com més visible és l’extemporaneïtat i audàcia de la florida. És quan fa fred que els ametllers són una pura delícia. Quina elegant sorpresa!

El text sencer aquí.

4 comentaris:

alex ha dit...

Jo aquest miracle de què parles ja el vaig poder admirar el passat cap de setmana a la franco-catalana Côte Vermeille. Em va alegrar i també em va sorprendre, de fet mai he sabut exactament si el mes en què floreixen sol ser el febrer o ja al gener.

Àlex Figueras ha dit...

Efectivament, Àlex, ja s'ha produït el miracle. Jo últimament estic una mica despistat (o potser és que només passo de nit per on hi ha ametllers) però no me n'he adonat fins avui. Realment és espectacular veure aquesta florida en ple hivern. Ahir precisament en parlava en Jordi Llavina en un article a La Vanguardia.
També t'he de dir que tu i la Côte Vermeille feu una mica d'enveja. Apa, queda dit.

àlex ha dit...

Abans de votar a la teva nova enquesta he hagut de rumiar un moment. La pregunta és concreta, i suposo que no hagués triat el mateix si preguntessis, per exemple, per quin país viatjaria més, per quin tinc més simpatia o per quin sento més fascinació (en aquest últim cas respondria que els Estats Units). Per cert, trobo a faltar Irlanda entre les opcions, potser més susceptible de semblar-nos proper que Holanda, per exemple.

Àlex Figueras ha dit...

Pel que fa a l'enquesta, la idea és buscar un equilibri general de factors diversos. Jo també triaria diferent segons el sistema polític (sóc més proper al model anglosaxó), afinitat amb la gent i la manera de ser (Itàlia), forma de vida o model cultural(França), etc.
Evidentment, no podia posar tots els països i l'opció Holanda pot representar un referent de país petit, avançat i pròsper(hauria pogut ser també Dinamarca) que sempre ha estat un model per Catalunya (per una determinada forma d'entendre Catalunya. Per altres, el model era més aviat Cuba). La veritat és que no vaig pensar en Irlanda.