20.9.07

Per Vic de la mà de Pla i Leopardi

Aquest article el vaig publicar a El 9 nou fa deu anys, amb motiu del centenari del naixement de Josep Pla, amb el títol De Palafrugell a Vic, passant per Itàlia. Deu anys després, i en la línia de recuperació de textos planians, aquí queda:

No cal dir que aquest any es compleix el centenari del naixement del gran escriptor i periodista empordanès, Josep Pla. Els mitjans de comunicació ens en parlen dia sí, dia també; es porten a terme conferències i actes per tot arreu, apareixen com bolets rutes Josep Pla, menús Josep Pla, vins Josep Pla, estudis i biografies. De vegades es parla de Pla en termes que són més propis del safereig o de la premsa rosa encara que no crec que el personatge tingui cap de les qualitats que es demanen per sortir en aquesta mena de papers. Darrerament s'han encunyat neologismes com ara "Plapanates" i hi ha qui es pregunta per què s'ha obviat la ruta de cases de barrets freqüentades per Pla o, en un altre terreny, si augmentaran les vendes de boines a Catalunya. No hem d'oblidar que el més important és llegir Pla i fer-lo conèixer a les escoles d'on ha estat desterrat una colla d'anys en benefici d'altres autors, alguns d'ells de qualitat més que dubtosa.
Situem-nos doncs en el terreny planià (que no pla), un autèntic camp de mines. Per fer el camí que marca el títol d'aquest modest escrit ens centrarem en les pàgines del llibre "De l'Empordanet a Andorra" publicat per primera vegada el 1959 per l'Editorial Selecta i ampliat a la versió inclosa al volum 9 de l'Obra Completa d'Edicions Destino, "Viatge a la Catalunya Vella". En aquest llibre de viatge curt, de vol gallinaci, com Pla els definia hi ha un capítol dedicat a Vic que comença amb una declaració que pel què veurem més endavant és, potser, enganyosa: "Jo sóc un enamorat de la ciutat de Vic. Empordanès per tots quatre costats, sospito de vegades que la meva ànsia d'ordre i de pau podria reduir-la a la ciutat de Vic".
Però el més interessant del capítol és la comparació que fa Pla entre Vic i Itàlia i, més concretament, la vella ciutat de Recanati on va néixer el gran poeta Leopardi: "L'aire que flota sobre la ciutat (Vic) és sempre el mateix -aquest aire que a mi personalment em transporta de manera indefectible a Itàlia, a les velles, ràncies, silencioses ciutats de la Itàlia central, inoblidables". Recordem que per a Pla, tot i ser culturalment afrancesat, el seu país fou sempre Itàlia i Leopardi, un dels poetes que més va apreciar. Pla que coneixia bé l'italià -va escriure articles al "Corriere della Sera" de Milà acabada la nostra darrera guerra civil segons afirma Cristina Badosa a la seva biografia de Pla- deixava anar de tant en tant, amb malenconia, un vers de Leopardi suau i amarg.
Giacomo Leopardi (Recanati 1798, Nàpols 1837) fou el poeta de l'enyorança, dels records, del fatal pas de la vida que esborra la joventut, dels amors no correspostos (potser perquè era malaltís i geperut) i sobretot de l'amargor. En deixà prou constància en aquests versos traduïts al català per Narcís Comadira en els que parla al seu cor:
"Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi
la vida, mai res més; i el món és fang."
Deixem, doncs, que Pla ens porti a Recanati sense sortir de Vic: "És impossible, a Vic -per mi- de no pensar exactament en el Recanati de l'època de Leopardi. Fins les orenetes fan pensar, quan volen arran de teulades i dibuixen cercles al volt dels campanars, en Recanati. La figura del poeta geperut, pàl.lid, de mirada intensa, amargat, el cor buit, el cap ple de sintaxi, elegant, a Vic se'm torna una obsessió. El casalot té, sobre la muralla de la Rambla de Montcada, un vell jardí, una mica abandonat. Al fons hi ha un bassiol d'aigua verda. La muralla està coberta d'heures polsoses i assedegades. Sobre l'ampit de la muralla cauen les branques dels arbres. El jardí morós, humit, negligit, té un punt de secreta tristesa. Uns balcons grans, una mica bufats, cauen sobre els boixos anèmics, sobre els tells malaltissos, sobre la molsa del bassiol. Més enllà de la Rambla hi ha un grup de cases velles, un amuntegament de parets i teulats graciós i popular, malgirbat. Cases de gent pobra. Les petites finestres donen a aquestes cases una aguda vivacitat. De tant en tant s'obre la persiana del balcó senyorial -pintada de color verd esblaimat- i apareix Leopardi en el marc. Porta un redingot de color de ploma de tórtora i sobre el plastró negre punteja l'escuma d'un brodat. El poeta sembla fatigat. Té un vers a flor de llavi."
Més endavant Pla fa aparèixer en una finestra de les cases humils de Vic, la jove Sílvia a qui Leopardi dedicarà després de morta un dels seus cants més sentits. Sembla ser que en un dels seus viatges a Itàlia, Pla va desviar-se de la ruta per tal de visitar el palau Leopardi, a Recanati, i va estar buscant sense èxit des d'una de les finestres la casa de Sílvia.
En aquest punt cal abordar el què representa per a Pla la similitud entre Vic i Recanati i és on podem posar en dubte el seu enamorament de la ciutat de Vic. Leopardi, de família rica, visqué des de la infantesa tancat a la gran biblioteca paterna del palau i considerà Recanati, ciutat grisa de la regió de Les Marques, una presó, una vila tancada i provinciana on hagué de patir la falta d'amor i la fredor dels seus pares:
"Hi passo els anys, abandonat, ocult
sense amor, sense vida; amarg, per força,
entre la colla dels dolents, em torno:
la pietat i les virtuts em deixen
i fins sento menyspreu envers els homes,
envers aquest ramat: mentrestant ,vola
ai! l'estimada joventut..."
Hem de preguntar-nos si Pla ens porta, una vegada més, a la grisa Ciutat dels Sants de Miquel Llor o ens compara Vic amb la visió idealitzada d'una ciutat que fou pàtria d'un gran poeta i que es troba situada al país que més va estimar. Que cadascú trïi el què li sembli o li convingui.

6.9.07

Estampes franceses: Ménerbes


Ménerbes és el summum. És la màxima expressió de la Provença. És la combinació perfecta entre l’esperit provençal tradicional i el refinament ben entès importat de París o, fins i tot, de Londres. Si a l’autenticitat un xic rònega d’un vell poble provençal hi sumem l’empremta del glamour i un punt d’elitisme provinent de les capitals europees més chic obtenim Ménerbes. Pot semblar sorprenent però el resultat d’aquest còctel antitètic és magnífic.
Ménerbes és un petit poble construït dalt d’un turó, al peu de les muntanyes del Lubéron. Antigament fou una fortificació i encara conserva algunes restes de les muralles. El paisatge que l’envolta és d’una gran bellesa, amb mars verds de vinyes pertot, interromputs només per velles masies de pedra clara. La millor hora per gaudir-ne és a l’horabaixa, quan la llum del sol ho daura tot.
El poble conserva establiments com el vell cafè o la clàssica épicerie i d’altres elements autòctons com gossos i gats de carrer que circulen per carrerons d’escassa higiene. Tanmateix, molts edificis tenen un gran valor arquitectònic i han estat restaurats amb gust i coneixement. Només cal dir que algunes cases de Ménerbes il·lustren els llibres de decoració de l’editorial Taschen. Hi ha casalots, cases de poble i jardins molt bonics.
Ménerbes és un poble per mirar i passejar-s’hi. Poca cosa més hi ha a fer. També és un poble per viure-hi. Afortunadament no ha estat envaït per les multituds i no han aparegut encara les clàssiques botigues per turistes. Que duri.
Ménerbes ha tingut també visitants i habitants il·lustres. El pintor Nicolas de Staël hi visqué una temporada i una placa daurada en la façana d’una gran casa de finestrals verds ens informa que allí hi habità la fotògrafa Dora Maar, una de les dones de Picasso. Més recentment, va instal·lar-s’hi Peter Mayle, l’autor dels coneguts best-sellers humorístics sobre la Provença.
Un dels edificis més representatius de Ménerbes és l’Hôtel d’Astier du Montfaucon, construït els segles XVII i XVIII, on des de fa uns anys s’hi ha instal·lat la Maison de la truffe et du vin du Lubéron. La rehabilitació de l’edifici ha estat especialment reeixida, amb la combinació elegantíssima de tres elements i colors bàsics: pedra daurada, fusta marró i boixos verds. La casa i el jardí respiren silenci i tranquil·litat i tant la restauració de l’edifici com el manteniment de la institució han de costar molts diners. En preguntar, com Pla, a un amic del país tot allò qui ho pagava, em respongué que ell i els seus conciutadans. Diner públic, doncs. No oblidem que estem a França.

5.9.07

Estampes franceses: Chateau de Mayragues


Ja fa uns anys, gairebé per casualitat, vam anar a parar al Chateau de Mayragues. Havíem passat el dia a Toulouse, en una fira de llibres vells, i vam dormir-hi la nit del dissabte. Si no recordo malament, era el mes de març i encara feia fred.
El Chateau de Mayragues és una autèntica meravella. Es troba al municipi de Castelnau de Montmiral, en la zona vinícola de Gaillac i no massa lluny d’Albi. Està rodejat de vinyes –del mateix castell- i de boscos i la seva estampa és imponent. L'arquitectura és austera però alhora d’una gran bellesa, amb un fantàstic camí de ronda que corona la seva estructura sòbria.
La principal activitat dels propietaris del castell –escocès ell, francesa ella- és l’elaboració de vi de la denominació d’origen Gaillac però també lloguen dues úniques habitacions, en règim de chambre d’hôtes, que donen justament al camí de ronda. No és, ni molt menys, un Relais Chateaux ni un hotel de luxe, però, paradoxalment, hostatjat-s’hi és un autèntic luxe.
Els propietaris van emprendre la magna obra de restauració sense cap vel·leitat esteticista, utilitzant sempre materials tradicionals i amb la màxima fidelitat al que fou el castell originalment. El resultat de tants esfroços ha valgut la pena i no és casualitat que hagi obtingut el Grand Prix des Vieilles Maisons Françaises de 1998.
Dormir en el silenci d’una de les cambres del castell i sortir de bon matí, mentre el sol tot just es desperta, a la fesca del camí de ronda que sobrevola el jardí i el bosc de roures veí, és una experiència deliciosa.
Pero el Chateau de Mayragues no és una bellesa aïllada ni una flor que no fa estiu. Tota la regió dels vinobles de Gaillac i de l’Albigeois, una àrea rural on el temps discorre a un altre ritme, està plena de petites joies. Però això ja serà objecte d’una altra estampa francesa.