5.11.07

Canvis

Per un afer extraordinàriament desagradable he decidit deixar d’escriure a El 9 Nou. Per contra, la setmana passada vaig començar a col·laborar amb el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol. Estic molt content de poder transmetre les meves modestes opinions a través d’aquest mitjà.
El meu primer article, que reprodueixo a continuació, era una reflexió sobre la poca legitimitat de limitar l’ús dels mitjans de transport privat en un país on el transport públic funciona tan malament.

Transport públic vs transport privat: primer invertir, després restringir

Aquestes ratlles neixen de la reflexió sostinguda de molts anys sent un commuter, és a dir una persona que viu fora de la gran ciutat i s’hi desplaça diàriament per treballar. Amb l’experiència adquirida al llarg de tots aquests anys de combinar transport públic (Renfe concretament) i privat, em resulta evident que, des d’una perspectiva estrictament individual, un bon transport públic és preferible a l’ús del cotxe privat, ja sigui per motius econòmics, de consciència ecològica o per pur confort personal. Qui vol pagar peatges o patir embussos quan pot gaudir d’una bona lectura o relaxar-se mirant el paisatge?
Més enllà dels interessos col·lectius que, evidentment, van també en aquesta línia, en un entorn ideal els usuaris seríem, doncs, els primers interessats en deixar el cotxe a casa. En aquesta situació hipotètica, l’administració estaria perfectament legitimada per implantar mesures per fomentar l’ús del transport públic i, si fos necessari, fins i tot per introduir elements dissuassoris sobre l’ús dels mitjans de transport privats.
Ara bé, què passa quan el transport públic és, en molts casos, ineficaç, insuficient, lent i incòmode? Com hauria d’actuar l’administració pública davant d’aquesta situació? Seguint la lògica elemental del sentit comú, el primer hauria de ser invertir recursos i esforços en millorar tant les infrastructures com la gestió del transport públic, tot el contrari del que ha fet l’Estat a Catalunya durant dècades. I mentre aquestes inversions no donin els seus fruits, des del meu punt de vista, no s’haurien d’imposar ni mesures dissuassòries ni restriccions als usuaris perquè puguin utilitzar mitjans alternatius de desplaçament. El col·lapse de les grans ciutats és ben segur indesitjable però no em sembla just restringir o penalitzar quan no s’ofereixen alternatives sòlides. Per això, iniciatives com el Dia sense cotxes, tot i tenir un component de sensibilització positiu, sempre m’han semblat desconsiderades cap a un segment important de la població. Avui en dia, per posar un exemple, un usuari de la línia de Vic de Rodalies Renfe pot passar-se fins a deu minuts parat en una estació esperant un encreuament per la inexistència de doble via. És just dir-li a aquest senyor que no agafi el cotxe?
Hi ha un altre element a tenir en compte: l’oposició d’interessos entre els qui viuen i treballen a la mateixa ciutat i els qui, vulguin o no, han de venir de fora. Per als primers, resulta idíl·lic viure en un món de bicicletes, àrees verdes d’aparcament, carrers de vianants i absència de fums. Són aspiracions legítimes però tenen també un punt d’egoisme. Viure en una gran ciutat té molts avantatges però té també uns inconvenients inherents que difícilment és poden obviar. Cal dir que els ajuntaments tendeixen a satisfer les demandes d’aquest grup de ciutadans, no en va són els qui els voten i els paguen impostos. Però, i els altres, que no paguen també els impostos astronòmics de la gasolina o els peatges? Que no aporten recursos diàriament a sectors econòmics com els de l’hosteleria o el comerç? Que no contribueixen a la sostenibilitat i al desenvolupament del teixit econòmic de les grans ciutats?
Ara, quan un pilar essencial del transport públic com és el servei ferroviari trontolla més que mai, s’imposen mesures com la limitació de la velocitat a 80 Km/h en bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta restricció, a banda de ser tècnicament discutible com han apuntat entitats com el RACC, és un exemple d’alteració de la lògica que hauria de regir les polítiques de mobilitat. Primer invertir per millorar el transport públic i després, com a última mesura, restringir i penalitzar l’ús del vehicle privat. Mai al revés.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Celebro que puguis col·laborar amb el President. MX