3.10.07

Magdalena Álvarez

En general no tinc mala llet ni m’agrada fer sang amb les persones però hi ha vegades que la paciència té uns límits. Aviso, doncs, que aquest escrit està redactat des les vísceres més profundes.

Magdalena Álvarez

En la pàgina web del Ministeri de Foment diu que és doctora cum laude en ciències econòmiques i empresarials, i deu ser veritat. També s’informa que és inspectora de finances de l’Estat i que fou inspectora-cap de la delegació d’hisenda de Málaga. No ho posaré en dubte. Així mateix, s’inclou un reguitzell de responsabilitats i càrrecs diversos, vinculats tots ells (això sí) al poder polític.
Aquesta senyora deu tenir la seva vàlua i tot el que vulguis però el cert és que quan la sents parlar, amb aquest accent andalús tan tancat (no, no sóc xenòfob, que quedi clar) i amb les animalades que arriba a dir per justificar la seva pèssima gestió, sembla que et trobis davant d’una indocumentada i et fas creus que hagi arribat a ministra. Segurament el sectarisme de què fa gal·la (tot és sempre culpa dels altres) l’hagi ajudat molt.
Ara, la senyora Álvarez ha donat el pas definitiu, convertint-se en la reina de l’humor negre, una barreja del seu paisà Chiquito de la Calzada amb el Homer Simpson més càustic i el John Cleese més histriònic.
Ha explicat la senyora ministra que en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia va quedar-se tancada en un ascensor amb els presidents Montilla i Zapatero. I ha afirmat que s’ho van prendre amb bon humor, com s’ho haurien de prendre els usuaris dels serveis públics que d’ella depenen quan es produeix algun problema. Moltes gràcies, senyora ministra, faré cas del seu consell. Quan, després d’haver matinat, arribi tard a treballar, riuré molt. Quan viatgi com una sardina de llauna en un tren infradimensionat, riuré moltíssim. Quan perdi el poc temps que tinc per estar amb la meva família parat en una estació per l’enèsima avaria, em pixaré de riure. Quan passi la targeta de crèdit, ara sí i ara també, pels peatges de torn, me’n recordaré de les autovies gratuïtes de la seva Andalusia i des de Sevilla sentiran les meves rialles. Quan se’n vagi la llum o l’aeroport es col·lapsi, em trencaré l’esquena de tan riure. I quan l’AVE arribi algun dia a la frontera francesa, després de foradar l’Eixample com un formatge Emmental, riuré i brindaré amb Moriles ja que podré exiliar-me més ràpidament. Però, sobretot, riuré molt i molt el proper mes de març quan vegi que Catalunya ha tornat a votar majoritàriament el seu partit. Em cauran les llàgrimes de tant riure...o potser de plorar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tens tota la raò Àlex. I també ric de l'entusias-me en que es tractada pel Conseller Nadal (que se la mira sempre amb ulls libidinosos; i també ric dels silencis complices del President Montilla, i també ric dels silencis covards i interessats dels dignisims mandataris d'ERC (què, no oblidem donen suport al govern del qque forma part la inclita ministra).
Seguiré rient i potser començo, encara que sigui sol a casa, a cremar moltes fotos...i riure.
Pau V

Àlex Figueras ha dit...

Pau, agraeixo el teu comentari. Sí, tot plegat fa riure molt i potser en lloc de preocupar-se tant de les fotos cremades, haurien de començar a pensar en les "persones cremades".

Àlex

Anònim ha dit...

Àlex,

Com molt bé dius riure per no plorar. Has parlat d'una ministra designada i mantinguda únicament per quota territorial.Tot el que pugui passar desprès no ens pot extranyar.

MXF