17.10.07

Septrín

Perquè no sigui dit que no tracto mai temes relacionats amb la meva professió farmacèutica, reprodueixo a continuació un article d’en Salvador Sostres sobre el Septrín. M’ha agradat aquest article per diferents motius. Per l’evocació de la infantesa i de la tendresa amb què ens tractaven els nostres pares i que sempre trobarem a faltar en l’edat adulta. Per la defensa de la medicina i la farmàcia tradicional (que neix d'anys i anys de recerca i d'hores i hores de formació universitària) davant tota aquesta parafernàlia absurda de les anomenades medicines alternatives. Pel sentit al·legòric que el Septrín i la medicina clàssica tenen com a referent d’uns determinats valors que ara es posen en dubte (tot i que aquí l’autor es passi de frenada). I també perquè el Septrín va ser per a nosaltres durant una època un medicament molt familiar.
Així doncs, de Salvador Sostres, El vell Septrín:

El vell Septrín amb la caixa blava i blanca, xarop mític que ha estat el gust de tantíssimes infàncies. Icona de felicitat, record de les visites al pediatra. Doctor Brotons, Carme Grimau. Hi havia una peixera i un tobogan a la sala d’espera i quan la infermera entrava a la consulta amb una safata de plata sabies que t’anaven a punxar i aleshores ploraves i cridaves. El vell Septrín, dens i blanquinós, estranya llaminadura que et consolava. Aquesta era la meva dosi: dues vegades al dia, dues cullerades. Dolça manera de despertar-te de la mare perquè te’l prenguessis de matinada, a l’hora exacta que et tocava. És així com vam créixer. Entre l’amor matern i la confiança en els vells fàrmacs, els que sempre ens guariren i ens deixaren al paladar el gust que amb el temps hem associat al bé que ens feren i els hem convertit en ídols. Vet aquí el vell Septrín contra el descrèdit dels medicaments i de la medicina, contra la invenció de pòcimes miraculoses i de remeis curanderos d’indemostrada eficàcia. Vet aquí l’amor de mare que es llevava de matinada i ara entre la fosca només hi queden ombres. La petita festa de visitar el pediatre, sempre li duia un present encara que fos compartir l’entrepà de mitja tarda. Les mans del doctor Brotons t’acaronaven de saviesa i calma. És en aquestes condicions que vam ser educats els nens que de grans sí que hem tingut pis, sí que honorem la memòria dels avis i no diem de tu a persones més grans que nosaltres; tal com la medicina alternativa ha engendrat apologetes de les bombetes de baix consum, vegetarians i okupes, monstres, al capdavall, d’educació alternativa, és a dir: de maleducats que no atenen a cap jerarquia, perquè és només això l’educació alternativa. Vell Septrín, senyera dels nostres pares, litúrgia, carícia; et devem l’escalfor de tants petons de matinada, el gust mític, records de felicitat, la vida.

16.10.07

Premi Planeta

Ahir es va lliurar el Premi Planeta. Si hi ha alguna cosa que està especialment allunyada de la literatura que m’interessa és el Premi Planeta.

5.10.07

Una de futbol

La Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol (IFFHS) ha publicat la seva Classificació mundial de Clubs corresponent al període octubre 2006-setembre 2007. (Es permet riure).


1.Sevilla FC
2.CSD Colo Colo Santiago
3.Santos FC
4. CA Boca Juniors Buenos Aires
5.Chelsea FC London /Manchester United FC
7.Milan AC
8.AS Roma
9.FC Internazionale Milano
10.Liverpool FC
11.SV Werder Bremen
12.São Paulo FC / RCD Espanyol Barcelona
14.Glasgow Rangers FC
15.FC Barcelona
16.Blackburn Rovers FC
17.FC Shakhtyor Donetsk
18.Tottenham Hotspur FC
19.Club Libertad Asunción
20.CF América Ciudad de México
21.Valencia CF
22.Pachuca CF
23.Club Atlético Osasuna
24.AZ Alkmaar
25.Arsenal FC London
26.Defensor Sporting Club Montevideo
27.Real Madrid CF

3.10.07

Magdalena Álvarez

En general no tinc mala llet ni m’agrada fer sang amb les persones però hi ha vegades que la paciència té uns límits. Aviso, doncs, que aquest escrit està redactat des les vísceres més profundes.

Magdalena Álvarez

En la pàgina web del Ministeri de Foment diu que és doctora cum laude en ciències econòmiques i empresarials, i deu ser veritat. També s’informa que és inspectora de finances de l’Estat i que fou inspectora-cap de la delegació d’hisenda de Málaga. No ho posaré en dubte. Així mateix, s’inclou un reguitzell de responsabilitats i càrrecs diversos, vinculats tots ells (això sí) al poder polític.
Aquesta senyora deu tenir la seva vàlua i tot el que vulguis però el cert és que quan la sents parlar, amb aquest accent andalús tan tancat (no, no sóc xenòfob, que quedi clar) i amb les animalades que arriba a dir per justificar la seva pèssima gestió, sembla que et trobis davant d’una indocumentada i et fas creus que hagi arribat a ministra. Segurament el sectarisme de què fa gal·la (tot és sempre culpa dels altres) l’hagi ajudat molt.
Ara, la senyora Álvarez ha donat el pas definitiu, convertint-se en la reina de l’humor negre, una barreja del seu paisà Chiquito de la Calzada amb el Homer Simpson més càustic i el John Cleese més histriònic.
Ha explicat la senyora ministra que en la inauguració de la nova rotativa de La Vanguardia va quedar-se tancada en un ascensor amb els presidents Montilla i Zapatero. I ha afirmat que s’ho van prendre amb bon humor, com s’ho haurien de prendre els usuaris dels serveis públics que d’ella depenen quan es produeix algun problema. Moltes gràcies, senyora ministra, faré cas del seu consell. Quan, després d’haver matinat, arribi tard a treballar, riuré molt. Quan viatgi com una sardina de llauna en un tren infradimensionat, riuré moltíssim. Quan perdi el poc temps que tinc per estar amb la meva família parat en una estació per l’enèsima avaria, em pixaré de riure. Quan passi la targeta de crèdit, ara sí i ara també, pels peatges de torn, me’n recordaré de les autovies gratuïtes de la seva Andalusia i des de Sevilla sentiran les meves rialles. Quan se’n vagi la llum o l’aeroport es col·lapsi, em trencaré l’esquena de tan riure. I quan l’AVE arribi algun dia a la frontera francesa, després de foradar l’Eixample com un formatge Emmental, riuré i brindaré amb Moriles ja que podré exiliar-me més ràpidament. Però, sobretot, riuré molt i molt el proper mes de març quan vegi que Catalunya ha tornat a votar majoritàriament el seu partit. Em cauran les llàgrimes de tant riure...o potser de plorar.

1.10.07

Quim Monzó

Interessant entrevista a Quim Monzó a Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2570541

Curiosa denominació

En el seu article d’ahir al Magazine de La Vanguardia, Andrés Trapiello ens parlava d’un vell urinari que hi havia a la ciutat de León, conegut popularment com la mezquita. Segons explica Trapiello, el sobrenom provenia de l’estil arabesc que caracteritzava aquest establiment.
L’anècdota diu molt sobre la combinació de gràcia, enginy i ingenuïtat del llenguatge popular i és especialment graciosa en uns moments com els actuals en què, per una combinació de por i sentiment políticament correcte, a ningú se li acudiria dir que se’n va a pixar a la mezquita.
Espero (però no posaria la mà al foc) que no es declari cap fatwa amb efectes retroactius contra la ciutat de León.