6.9.07

Estampes franceses: Ménerbes


Ménerbes és el summum. És la màxima expressió de la Provença. És la combinació perfecta entre l’esperit provençal tradicional i el refinament ben entès importat de París o, fins i tot, de Londres. Si a l’autenticitat un xic rònega d’un vell poble provençal hi sumem l’empremta del glamour i un punt d’elitisme provinent de les capitals europees més chic obtenim Ménerbes. Pot semblar sorprenent però el resultat d’aquest còctel antitètic és magnífic.
Ménerbes és un petit poble construït dalt d’un turó, al peu de les muntanyes del Lubéron. Antigament fou una fortificació i encara conserva algunes restes de les muralles. El paisatge que l’envolta és d’una gran bellesa, amb mars verds de vinyes pertot, interromputs només per velles masies de pedra clara. La millor hora per gaudir-ne és a l’horabaixa, quan la llum del sol ho daura tot.
El poble conserva establiments com el vell cafè o la clàssica épicerie i d’altres elements autòctons com gossos i gats de carrer que circulen per carrerons d’escassa higiene. Tanmateix, molts edificis tenen un gran valor arquitectònic i han estat restaurats amb gust i coneixement. Només cal dir que algunes cases de Ménerbes il·lustren els llibres de decoració de l’editorial Taschen. Hi ha casalots, cases de poble i jardins molt bonics.
Ménerbes és un poble per mirar i passejar-s’hi. Poca cosa més hi ha a fer. També és un poble per viure-hi. Afortunadament no ha estat envaït per les multituds i no han aparegut encara les clàssiques botigues per turistes. Que duri.
Ménerbes ha tingut també visitants i habitants il·lustres. El pintor Nicolas de Staël hi visqué una temporada i una placa daurada en la façana d’una gran casa de finestrals verds ens informa que allí hi habità la fotògrafa Dora Maar, una de les dones de Picasso. Més recentment, va instal·lar-s’hi Peter Mayle, l’autor dels coneguts best-sellers humorístics sobre la Provença.
Un dels edificis més representatius de Ménerbes és l’Hôtel d’Astier du Montfaucon, construït els segles XVII i XVIII, on des de fa uns anys s’hi ha instal·lat la Maison de la truffe et du vin du Lubéron. La rehabilitació de l’edifici ha estat especialment reeixida, amb la combinació elegantíssima de tres elements i colors bàsics: pedra daurada, fusta marró i boixos verds. La casa i el jardí respiren silenci i tranquil·litat i tant la restauració de l’edifici com el manteniment de la institució han de costar molts diners. En preguntar, com Pla, a un amic del país tot allò qui ho pagava, em respongué que ell i els seus conciutadans. Diner públic, doncs. No oblidem que estem a França.

1 comentari:

CresceNet ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.