31.5.06

Pel bon camí

En aquests darrers dies he rebut amb agradable sorpresa dues manifestacions provinents de la jerarquia de l'Església catòlica.
D'una banda, la visita de Benet XVI al camp d'extermini d'Auschwitz i les seves preguntes en veu alta: "Per què, Senyor, vas romandre callat? Com vas poder tolerar tot això?". Aquest pensament ens siuta Ratzinger una mica més proper.
D'altra banda, les declaracions d'avui del Bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, criticant la deslocalització de la planta de Braun i, en general, la forma de fer de les multinacionals, guiades únicament per la fredor del compte de resultats. Unes declaracions valentes i plenes de raó.

Paul Auster, altra vegada

Avui s'ha fet públic que el jurat del Premi Príncep d'Astúries de les lletres ha decidit atorgar aquest guardó a l'escriptor novaiorquès Paul Auster.
M'he alegrat de la notícia ja que considero Auster un gran creador d'històries i un bon escriptor. A més, vistos els dinosaures que acostumen a guanyar aquest tipus de premis, Auster aporta una mica d'aire fresc.
Felicitats al guanyador i al jurat.

El model de la Toscana i el model del totxo

Article publicat a El 9 Nou el 29 de juny de 2006
He tingut la sort de passar uns dies de primavera a la Val d’Orcia, a la regió italiana de la Toscana. Allí he pogut gaudir de l‘extraordinari patrimoni artístic d’aquell país, dels seus meravellosos paisatges i, el que és més important, del seu envejable estil de vida.
Com és ben sabut, la Toscana és coneguda mundialment per la seva riquesa artística, amb la seva capital, Florència, al capdavant, i amb moltes altres viles i ciutats del valor i l’encant de Siena, Arezzo, Lucca, Pienza, Montepulciano o San Gimignano. Però la Toscana ha esdevingut també un referent indiscutible per la seva qualitat de vida; un concepte molt ampli en el qual hi intervenen factors com ara la bellesa paisatgística, l’elevat nivell de conservació d’aquests paisatges, la qualitat dels seus productes, la cuina, el bon clima i una certa manera d’entendre la vida. A donar aquesta imatge idíl·lica de la Toscana hi han contribuït també en gran mesura una sèrie d’il·lustres visitants anglosaxons que, des dels Henry James o E. M. Forster en el segle XIX, fins a la més recent bestsellerista americana Frances Mayes, autora de l’exitós Sota el sol de la Toscana, han contribuït a publicitar aquesta regió.
El cert és que tot i aquesta idealització un xic naïf pròpia dels ianquis, l’ascensió de la Toscana al cim mundial del refinament i la bona vida té realment una justificació. Evidentment, la Toscana és una regió prou gran que no deixa de tenir zones urbanes, àrees industrialitzades i paratges alterats que no s’escapen de la contaminació ni dels ritmes de vida actuals. Però, en general, ha sabut conservar la seva bellesa paisatgística (qui no té en ment la típica imatge de camps verds amb camins vorejats de xiprers?), les formes de vida pròpies, les construccions autòctones i l’economia agrària tradicional, amb una aposta clara pels productes de qualitat. A més, darrerament han sorgit a Itàlia els moviments anomenats Slow food i Slow cities (Menjar lent i Ciutats lentes) que tenen com a objectiu preservar aquests valors: des de l’alimentació tradicional fins a una forma de vida que busca el repòs, la tranquil·litat, la qualitat de vida.
Tot això ha servit en safata a la Toscana el fet de convertir-se en la meca mundial del turisme de qualitat. Un turisme que, si exceptuem la seva massificada capital, s’hostatja bàsicament en cases de pagès, petits hotels rurals o palauets restaurats i que gaudeix de la bellesa, l’art, la cuina i la privilegiada forma de vida de la regió.Aquest és el model de la Toscana i, modestament, crec que hauria de ser un model a seguir. Però tot i que Catalunya comparteix molts dels valors d’aquesta regió italiana i que hi ha alguns corrents que sintonitzen amb aquesta línia, a casa nostra continua imposant-se un altre model de desenvolupament: el model del totxo, l’asfalt, la velocitat i el soroll. Mentre l’agricultura i també la indústria perden pistonada, la nostra economia sembla dependre cada vegada més de la construcció i el turisme; una construcció desmesurada i un turisme situat a les antípodes del que descrivia anteriorment. Malauradament, a casa nostra l’asfalt i el formigó proliferen arreu, van morint els paisatges i la nostra tranquil·litat es veu alterada constantment pel soroll de cotxes, celebracions incíviques o discoteques que superen els límits de la legalitat. Les nostres ciutats i pobles són cada cop menys slow i més sorollosos i accelerats. A més, les administracions semblen voler sumar-se a aquest desgavell amb projectes com el del quart cinturó, la nova autovia Sant Feliu de Codines-Centelles, o l’anunciada creació de grans nuclis de població a Osona sud. Esperem que tots aquests projectes es quedin només en projectes i que el nostre model de país viri del negre de l’asfalt al verd dels camps de la Toscana.

18.5.06

Un país molt petit

És molt trist que un país es redueixi a un equip de futbol.

17.5.06

Els regidors estan tristos

Els regidors de l’oposició de l’Ajuntament de Martorell estan tristos. Què tindran els regidors? Doncs que els han convocat a un ple a l’hora d’un partit de futbol i no el podran veure. Quina gran injustícia!
Siguem seriosos. Tots som conscients del que suposen les obligacions laborals. Tots ens hem perdut alguna celebració familiar, alguna reunió a l’escola dels nostres fills, alguna activitat cultural que ens interessava per motius de feina. I si entrem en l’àmbit frívol dels esdeveniments esportius, quants partits de tennis o etapes del Tour de França no hauria desitjat veure i no he pogut per haver de treballar! Però sembla que per alguns amb el partit d’avui s’acabi el món. I mentre els serveis d’urgències dels hospitals continuaran funcionant, els cambrers seguiran servint en bars o restaurants i els serveis de neteja no s’aturaran, hi ha regidors que estan tristos i queixosos per haver d’assistir a un plenari. Quina gran injustícia es comet amb ells! Alguna ONG hauria d’intervenir per aturar aquest autèntic drama humà.

5.5.06

Al voltant de Josep Pla

Fa 25 anys que va morir Josep Pla i al seu voltant continuen les polèmiques estèrils, les capelletes, les rivalitats, els estudis indigeribles, el “jo el coneixia millor que ningú”, el “jo l’he llegit millor que tu”, etcètera, etcètera.
Estic llegint ara Les preguntes pendents de Josep Pla, de Xavier Febrés, i hi ha moments en què sento un autèntic vertigen davant de tot el que allí s’explica. Disputes entre branques de la família (amb retrets econòmics inclosos), enfrontaments polítics de poble, querelles i denúncies diverses, insults entre editor i biògrafs, xafarderies infames sobre l’escriptor que veuen la llum,...
Davant de tot això, més que mai, m’aferro com a un salvavides a l’obra de Josep Pla, a les seves pàgines i a la seva literatura. I cada cop m’interessa menys la seva vida, els estudis biogràfics escrits des de tots els angles possibles i les interpretacions dels experts.
Hi ha dues maneres de mirar una papallona: gaudint dels seus colors, el seu vol, la seva fragilitat,... o bé mirar-la amb lupa, estudiar les seves potes, les antenes, els pigments que li donen color, comprovar si comença a volar a les sis del matí o a les dotze del migdia, analitzar què menja,... Potser és una visió simplista però jo gaudeixo de la literatura com miraria volar una papallona i sense entrar en les disseccions d’un entomòleg. Ja sé que són necessaris, però em cansen els estudiosos de la literatura que semblen llegir amb el bisturí i les pinces de dissecció a la mà. I, en el cas de Pla, vistos els resultats, em cansen doblement.